SOSTENIR EL PLOR
El plor podem definir-lo com el primer sospir de vida d’un nadó, el despertar a la vida fora del ventre matern. El seu origen aporta un significat molt profund que sovint ens ressona quan escoltem el plor d’algun infant. El plor suposa la seva manera de comunicar les seves necessitats bàsiques i vitals durant l’etapa preverbal i en definitiva és un procés fisiològic beneficiós de supervivència en el que ens poden transmetre gana, son, avorriment, incomoditat, dolor… Per poder desxifrar el missatge que genera el plor de l’infant, convé haver construït un fort vincle personal. Poder atendre el plor dels nadons els aporta una base segura on aferrar-se i senten que hi ha algú i que, per tant, seran escoltats i acceptats.
Sostenir el plor d’un infant per a un adult no és fàcil, ja que se’ns remouen molts sentiments i emocions que ens connecten en possibles experiències viscudes que sovint ens creen impotència i angoixa. Aprendre a gestionar i a saber tolerar el plor, escoltant-lo, acompanyant-lo i posant les paraules als sentiments que l’infant no pot transmetre, suposa un autèntic treball emocional. Però cal donar-los la llibertat per poder expressar-se, oferint-los el seu temps i evitant anticipar-se a les seves demandes, per afavorir que ell mateix trobi la seva pròpia manera de comunicar-se.
Hem de saber distingir la diferència entre “permetre plorar” i “deixar plorar”. No és el mateix permetre plorar a un infant perquè s’ha fet mal, que deixar plorar un nadó en un bressol. Al primer li permetrem expressar-se acompanyant l’emoció, al segon l’atendrem el més aviat possible. Per això cal acompanyar des del respecte i l’espera, sense reprimir el seu plor, donant l’espai perquè es pugui expressar amb confiança i obertament, aprofundint en la veritable raó del seu plor.
Quan un infant plora i l’agafem i deixa de fer-ho, senzillament aquest infant se sent escoltat i acompanyat i a vegades es tranquil·litza, però hi ha moments com a l’adaptació que necessita poder assimilar aquest trencament de rutines i hàbits i alhora incloure adults i infants nous en el seu dia a dia. I tots aquests canvis, i sobretot, la separació amb els seus primers adults referents, la família, els va assumint a mesura que va vivint aquest nou món.
El plor és el llenguatge de l’infant per expressar-nos la seva necessitat i alhora demanar la nostra ajuda, el nostre contacte, els nostres braços, la seva intimitat, el seu moment de solitud …
El plor d’un infant és una eina d’aprenentatge per a nosaltres mateixos. Poder analitzar com reaccionem, en quines emocions ens connecta, és un treball necessari per poder oferir-los el retorn a través de la parla, del contacte, de la mirada i de la nostra més absoluta presència.