Però el cent existeix
L’ infant
és fet de cent.
L’ infant té
cent llengües
cent mans
cent pensaments
cent maneres de pensar
de jugar i de parlar
cent, sempre cent
maneres d’ escoltar
de sorprendre, d’ estimar
cent alegries
per cantar i comprendre
cent maneres
de descobrir
cent maneres
d’ inventar
cent maneres
de somiar.
L’ infant té
cent llengües
( i encara cent, i cent, i cent)
però li’n roben noranta -nou.
(Loris Malaguzzi)
Des de les Escoles Bressol Municipals d’Olot reconeixem l’infant com a una persona única, amb capacitats, subjecte actiu del seu propi procés d’aprenentatge, que forma part duna comunitat i de la societat, i amb uns drets reconeguts a la Declaració Universal dels Drets dels Infants.
Així doncs, des d’aquesta mirada d’infant capaç i competent, com bé diu aquest fragment del text “Els 100 llenguatges del infants” de Malaguzzi, creiem que l’infant té coses a dir i s’expressa: ja sigui amb el gest, el llenguatge corporal o la paraula. Cada infant té la seva pròpia manera i irrepetible d’estar al món i mostrar-se.
Els adults que l’acompanyem som els responsables d’escoltar aquestes demandes i donar-los resposta. És important donar respostes empàtiques i profundament respectuoses, que permetin als infants ser qui ja són.
Per donar als infants respostes respectuoses és essencial permetre i donar espai de temps a cadascun d’ells, d’acord amb les seves necessitats autèntiques (joc, descans, alimentació, relació…).
Una altra acció important que podem fer és anticipar-nos, posant paraules i informant l’infant sobre qualsevol acció que realitzem sobre el seu cos o que tingui a veure amb la seva persona. Per exemple, apropar-nos a l’infant, ajupir-nos a la seva alçada, fer el gest d’obrir els nostres braços i dir-li: “T’agafo, et canviaré el bolquer”.
Els infants, per molt petits que siguin poden entendre allò que els diem i, a la seva manera, perceben què pa
ssa al seu voltant. Així doncs, els adults els hem de parlar amb claredat per que puguin saber què esperem d’ells.
Una actitud de respecte i confiança vers els infants i la presència real dels adults que els acompanyem, són imprescindibles perquè els infants puguin desplegar totes les seves potencialitats.
Dedicar temps i presència als infants, fa que donem valor a la infància i a les persones que ja són ara. A vegades, la societat té tendència a creure que els infants són els ciutadans del futur, i conseqüentment es creu que se’ls ha de preparar pel que vindrà i pel “dia de demà”. I aleshores, el sistema educatiu pot caure en l’error d’estar constantment preparant els infants per alguna cosa que encara no ha arribat; a infantil se’ls prepara per a primària; a primària per a l’institut; durant l’institut per als estudis postobligatoris, … I llavors què?
L’infant no és un projecte de futur, l’infant és ara. Perquè si alguna cosa saben els infants és viure el moment present. Així doncs, acompanyem els infants com a les persones que són ara per donar resposta a les seves necessitats autèntiques del present.