Qui ens havia de dir ara fa dos anys el que ens esperava. Un virus procedent de l’altre punta de món treia el cap per canviar-nos la vida a tots. La Covid19 va irrompre de manera invasiva a tot arreu, i sobretot a les escoles i a la vida dels infants. Davant aquesta pandèmia, el món es va aturar i ens va fer recordar com n’érem i en som de vulnerables els humans.
Escoles tancades, carrers buits, cares tapades darrera una mascareta, això ens acompanyaria durant molt de temps. Silenci, sentir els ocells com mai, la natura semblava que demanava aquesta pausa. Mai tornarà a ser com abans.
Les educadores a casa vam aprendre a treballar sense els infants. La fredor d’una pantalla d’ordinador no va reemplaçar la mirada d’uns ulls, l’abraçada, els mil gestos i l’escalfor de tenir persones al costat nostre. Això és irreemplaçable.
Per altra band
a, va ser una oportunitat de compartir, debatre i treballar a fons, elaborant un projecte en equip i elaborant uns documents del dia a dia a l’escola, que sense aquesta aturada no s’haguessin pogut dur a terme en tant poc temps.
Ara que s’han complert dos anys del tancament temporal de les escoles, fem valoració de tot el que ens ha aportat la Covid i, sense oblidar tot el patiment i sobretot les pèrdues humanes, la part positiva és que ens ha donat la oportunitat de poder créixer personalment. Recordem que en japonès crisi vol dir creixement, oportunitat.
Ara que podem tornar a interactuar amb altres grups, trobar-nos al pati, permetre l’entrada de les famílies dins l’escola bressol, … és quan realment vivim i gaudim de la tasca educativa a les escoles per seguir compartint el creixement i l’aprenentatge mutu, les relacions, l’educació dels infants al costat de les famílies. I sobretot , a gaudir de cada moment de la vida.